INDEX 

1. Introducció

2. Lectures

    2.1 Nens de vidre 

    2.2 Diario de clase no del todo pedagógico

    2.3 Neus Sant Martí

3. Reflexió de les xerrades

4. Jugar i jugar 

5. Experiència a l'escola Els Encants 

6. Conferències  

7. Situacions educatives 

8. Conclusions
9. Bibliografia

1. Introducció

En aquesta carpeta d'aprenentatge trobareu un seguit de reflexions pròpies sobre les activitats que hem anat fent durant tot el curs a l'assignatura Intervenció a l'aula de 1º curs d'Educació infantil a la UB.

 

2. Lectures

         2.1 Nens de vidre

Aquest llibre m'ha semblat particularment interessant perquè mostra allò que tant ens preocupa als futurs mestres: què fem amb els nens amb problemes?

Penso que el més difícil de tot és que aquests infants, en aquest cas en Pau, s'integrin i segueixin el ritme normal de la classe. Per una banda és bo que estiguin a la classe amb nens “normals” que els estimulin i els motivin a millorar, però també hi ha l'altra cara de la moneda: relenteixen els altres. Existeixen centres especials on aquests nens reben una atenció més individualitzada però, segons la meva opinió, s'haurien d'evitar a no ser que el cas sigui extremadament greu... ja que un nen avancarà si li posem reptes, però si l'envoltem d'infants que estan pitjor que ells no trobarà la motivació.

La clau està en que tots els companys sàpiguen del problema (jo tenia un company a classe que tenia un problema i, com que mai en vam parlar, no el vam ajudar i es va quedar sol tota la Primària), i que entre tots crein un ambient més favorable.

Tot i així, entenc la desesperació de la professora. Ha estudiat moltes teories, i resulta que ara les intenta posar en pràctica però cap funciona, i tot se li escapa de les mans. La situació d'en Pau l'arriba a afectar de manera massa personal, suposo que és difícil deixar aquesta situació a l'aula i marxar a casa com si res, sapiguent dels problemes d'en Pau.

Com a mestra... què has de fer? Quan en Pau demana anar al lavabo s'escapa. Com ho controlem? Hem d'acompanyar-lo al lavabo i que vegi que no confiem en ell? 

 

També volia parlar de l'actitud de la mare. No em sembla correcta. Primerament perquè una mare que pren pastilles per dormir, que sovint plora i es vol matar no és la millor influència pel fill. Si vol ajudar el seu fill, hauria d'intentar que ell no veiés segons quines actuacions a casa, ja que li fan més mal que bé. A més, tampoc l'ajuda quan diu “Què, què ha fet ara?” o “Ja me'l quedo jo, aquest”, ja que es crea l'efecte Pigmalió: Ell sap que el que s'espera d'ell no és gaire bo, i per això no arriba a fer coses bones. Tothom espera que es porti malament. Si ell escoltés més comentaris com els que li fa la professora de vegades (“Molt bé Pau, ho has fet molt bé) segur que alguna cosa canviaria. Però clar, suposo que és complicat controlar els nervis, és veure's en el moment.

         2.2 Diario de clase no del todo pedagógico

El fet de llegir aquest llibre m'ha fet adonar-me d'alguns aspectes crucials a l'hora de estar en una aula d'educació infantil.

Primerament vul destacar la importància d'observar els infants i el seu voltant. Cal informar-se de com són les families (número de germans, posició en la familia, si els pares estan divorciats, si algun avi viu a casa...) i tenir en compte que cada nen necessita coses diferents i que, per tant, el que va bé a un potser no li va bé a l'altre; és qüestió de tenir un tracte individualitzat amb cadascun per tal que se sentin especials i estimats per la seva professora. Veig molt bé la celebració dels aniversaris, que els pares vagin a la classe a parlar del seu ofici o, centrant-nos en els nens nouvinguts, que es parli de les diferents cultures. Ara mateix no recordo cap exemple del llibre en què hi hagi un nouvingut, però sí que m'ha cridat l'atenció la importància que li donen a la cultura valenciana (paraules i cançons en valencià, les diferents festivitats...). 

 

Crec que també és interessant el fet de tractar els temes tal com venen, parlar d'allò que interessa o preocupa als nens (treballar per centres d'interés) i no pas parlar dels gats “perquè toca” si a ningú l'interessen els gats. Al llibre trobem que un munt de mares de queden embarassades durant el curs, i la professora ho aprofita per parlar d'aquest tema: parlen dels futurs germans a la classe, fan dibuixos, es fan reunions amb totes les mares embarassades, discuteixen sobre com sabem si som “nen o nena”, etc. És a dir, que com a mestre has d'anar improvitzant una mica les classes i seguint el camí i el ritme que els nens van demanant (i sempre guardant la distància necessària! Propers als alumnes, però sense sobrepassar-se). I amb els materials i les activitats és una mica el mateix... has d'anar provant què va bé i què no, què interessa, què prefereixen... En resum, autoavaluar-se: com ha anat la classe? Què ha fallat? Què podem millorar pel pròxim dia? I per això, la mestra ha d'estar molt atenta a tot el què passa al seu voltant i estar en constant formació, assistint a cursos i xerrades, per renovar-se i no deixar d'aprendre mai. Està bé, per exemple, parlar amb altres profes per comparar, resoldre dubtes, veure altres punts de vista... (ella en un moment determinat pregunta la opinió a la professora del costat).

Per finalitzar, voldria comentar la importància de que totes les activitats que es fan a classe tinguin un objectiu, encara que de vegades no ho sembli. Al llibre s'expliquen poemes per millorar l'àmbit lingüístic, però alhora són poemes personalitzats per cada nen, per potenciar alguna cosa d'ells i que se sentin especials. També s'expliquen contes sobre la por, quan en realitat la professora el que vol és parlar d'aquest tema que tant els preocupa, etc.

En resum, els infants són els principals protagonistes de l'aula, i hem de comptar amb una sèrie de recursos i estratègies per ajudar al seu desenvolupament tan cognitiu com afectiu, comunicatiu i motor.

             2.3 Neus Sant Martí

Les dues lectures de la Neus Sant Martí sobre l'evaluació no m'han quedat, en general, gaire clares; sobretot “Lo más importante es aprender a autoevaluarse”. Tot i així, he intentat treure el màxim profit possible. I el que he aprés és que...

• L'evaluació consta d'autoavaluació i coevaluació, i no ens podem oblidar de cap dels dos processos.
• És important que, com a mestres, donem l'espai i les eines necessàries als alumnes per tal que s'autorregulin (que observin el seu treball, detectin errors, pensin en com millorar, planifiquin la seva activitat...)
• Ni els professors ho saben tot i, per tant, transmeten “la veritat” als alumnes, ni els alumnes han de descobrir els coneixements tot sols. Es tracta d'una negociació, d'intercanviar idees i traçar un camí plegats.
• L'aprenentatge dels infants serà molt més significatiu si els mestres dediquen temps a observar la classe, identificar quines són les necessitats tant del grup com dels alumnes individualment (i, per tant, dona una ajuda ajustada a aquestes necessitats),etc.
• Aquesta opció és més lenta que si optéssim per la pedagogia tradicional, però cal dir que és més eficaç.

3. Reflexió de les xerrades

Penso que el fet d'haver assistit a xerrades de diferents escoles m'ha permés conéixer un tipus de pedagogia que no havia vist fins ara. El que la meva generació (1993) vam viure era totalment diferent: 25 alumnes per classe, una professora, i taules de 5 persones on treballàvem. En canvi aquestes escoles ens han apropat una nova realitat: treballar per ambients o espais d'aprenentatge, entrades relaxades, estades dels pares a l'aula, etc.

Tot plegat sembla força curiós, entren ganes d'anar a veure què és això de les “entrades relaxades” (hem tingut la oportunitat de fer-ho, però això està explicat en un altre punt).

Veig molt interessant que vinguin mestres a parlar-nos de què fan i, sobretot, de COM ho fan. A la universitat aprenem conceptes, però també necessitem que algú amb més experiència ens parli de l'escola i ens resolgui dubtes. Una molt bona iniciativa.

No recordo cap xerrada en què no hagi prestat atenció perquè no m'interessava. Al contrari, cadascuna ha aportat diferents tocs a una mateixa manera de fer: totes són participatives, obertes... però és bo veure com ho gestiona cadascuna. Per exemple, una pot ajuntar p3, p4 i p5 sense distinció d'edad perquè creu que tots junts s'ajuden i es beneficien més, mentre que altra pot fer de cada curs diversos grup pensant que havent-hi 10 nens per aula l'aprenentatge és millor. Simplement són opcions, segurament totes vàlides, i a nosaltres com a futurs mestres en enriqueix molt poder escoltar-les i començar a formar-nos una opinió.

4. Jugar i jugar

L'experiència que ens va aportar el taller Jugar i jugar va ser increïble, al menys per mi.

Crec que les dones teníen raó quan es queixaven de que cada cop els nens juguen menys, cegats per la tecnologia i altres passatemps que no necessiten el contacte amb altres persones, i això és perjudicial per molts aspectes del desenvolupament de la persona. Per això em sembla molt bona idea que s'impulsin aquest tipus de tallers i que es concencii als pares de la importància del joc, perquè després de tot són ells els màxims responsables de comprar un joc educatiu enlloc d'una consola.

Pel que fa a l'escola, crec que també és important donar temps i tenir l'espai suficient per jugar durant l'etapa 0-6. El joc és la millor manera d'aprendre, i sembla que els adults no se'n han assabentat encara. Sovint es queixen de que els seus fills “es passen el dia jugant”, i no aconsegueixen que seguin a fer fitxes. Però es que jugant a botiguetes s'aprenen els números i el menjar, fent construccions i sèries ajudem a la lògica i a les matemàtiques, etc... No ens preocupem tant de que a parvulari portin un àlbum ben maco cada trimestre, i mirem que evolucionin jugant i gaudint! Tal com es va dir a una de les conferències fetes a classe, el joc beneficia al nen en molts aspectes: s'aprenen valors i actituds, s'apropen al món real, enforteixen el vincle amb la familia i altres companys de joc, etc. 

Això és pel que fa a la part més teòrica, però no ens podem oblidar de tot el que vam riure després...

Va ser com tornar a la infància. Se'ns havia oblidat jugar!!! Estic segura que, per a la majoria de nosaltres, va ser la primera vegada després de molts anys que saltàvem a corda o jugàvem a cuines. Al principi estàvem tensos, pendents de no fer el rídicul i de qui ens mirava. Però de sobte, al cap de 10 minuts, ens vam trobar fent els bojos sense cap tipus de vergonya. Penso que això és el que volíen aconseguir, i la veritat és que ho van fer molt bé. Vam deixar anar la imaginació, vam parlar amb gent amb qui abans gairebé no ho havíem fet... i la estona va passar volant. Jo, personalment, vaig acabar cansadíssima però molt contenta. Fins i tot em vaig a atrevir a provar el “diàbolo”, que sempre m'havia cridat l'atenció però em feia por no saber utilitzar-lo (Efectivament, no em va sortir).

Una experiencia digna de ser repetida.

5. Experiència a l'escola Els encants

Malgrat no haver pogut anar als Salesians de Mataró, que era on jo volia anar per tema de proximitat i perquè he passat allà 14 anys de la meva vida, he tingut una bona experiència a l'escola Els Encants amb moltes coses a comentar...

Primer de tot destacaria que estan situats a barracons. Jo això no ho havia vist mai encara que ho havia sentit, i era durant un temps molt curt mentre arreglaven l'altra escola. M'he quedat amb la intriga de per què en barracons, de si té alguna cosa a veure amb el tipus d'escola que és i les idees que segueixen o és pura casualitat.

M'ha sorprés també el sistema i la redistribució de les aules: L'alumne arriba, posa el seu nom conforme ha arribat, i pot escollir a quin espai anar. Sembla interessant perquè es treballen totes les intel·ligències i se li dona llibertat al nen, que en teoria aprén més quan fa el que realment vol i no quan es veu obligat. Però em genera alguns dubtes... Realment arriben a 1º de Primària amb el mateix nivell que infants d'altres escoles? Vull pensar que sí, i crec en les escoles de nova creació, però de vegades em costa. Serà qüestió de confiar i d'esperar els resultats de les properes generacions.

Pel que fa a les estades a l'aula, la veritat és que m'he trobat molt a gust. Recordo especialment a la Berta, una nena que em reclamava sovint perque veiés el que feia o perquè estigués amb ella. Això em va fer veure la importància que tenim els mestres pels infants. Volen agradar, que estiguem per ells. També recordo una altra escena molt maca: Una àvia entrava a classe amb la seva neta i es quedava una estona al joc simbòlic. Penso que aquesta és una oportunitat fantàstica, ja que normalment hi ha pocs espais en què avi i net coincideixen i gaudeixen junts. I amb els pares és el mateix: tot infant té ganes d'ensenyar als seus pares què fa a l'escola, quin és el seu lloc, el seu penjador... i és molt gratificant pel nen poder-li ensenyar algun dia més que al Nadal i a Setmana Santa.

En resum, diria que ha estat una experiència molt enriquidora però que potser he vist l'escola massa radical en alguns aspectes. Per mi, seria millor una barreja del que vaig viure jo de petita i d'això: moments de fitxes i pissarra combinats amb moments de jardinet i espais d'aprenentatge. Hi havia moments en què em quedava sense saber què fer: jugaven i parlaven entre ells... i semblava que les mestres sobràvem. A més, m'hagués agradat assistir a algunes de les assemblees que feien després dels espais d'aprenentatge, igual que m'hagués agradat veure més espais. Els dos dies vaig a estar a joc simbòlic, i m'he quedat amb la curiositat de com eren els altres.

6. Conferències 

Les conferències no només m'han aportat continguts, que també, sinó que he aprés que, depenent de com enfoquis l'exposició, enganxa al públic o no.

Segons la meva opinió, hi ha hagut algunes molt interessants perquè han complert una sèrie de característiques:

• Powerpoints lleugers
• Nomes informació necessària
• Exposició oral dinàmica
• Participació del públic
• Estratègies discursives: Relacionar el contingut amb experiències vivides, parlar en 1º persona del plural, assegurar-nos de que la gent segueix, gesticular...

En canvi, aquelles en què s'explicava tot el treball detallat, “de carrerilla”, sense fer-ne una selecció d'allò més important, m'han resultat més complicades de seguir en tots els sentits: no vaig ser capaç de prestar atenció (i, per tant, la pregunta a respondre ha anat pitjor), no em va quedar clara la informació, etc.

En general, però, penso que ha estat una manera molt original de donar aquest contingut. Contigut que, a més, veig molt acertat. Hem tractat temes que de debó estan relacionats amb el què trobarem a l'aula: L'existencia de les vuit intel·ligències múltiples múltiples i com aplicar-les, com aprendre jugant, com atendre la diversitat i els nens amb dificultats, la importància del conte... He aprés, entre altres coses, el procediment que hauríem de seguir en cas de veure alguna cosa estranya en el comportament del nen. Nosaltres no som psicòlegs i, per tant, no podem fer un diagnòstic, però si que hem de saber veure quan una cosa no va pel camí correcte i demanar ajuda.
També m'ha agradat molt poder sentir quelcom sobre la intervenció didàctica amb la gent gran. Penso que és una activitat que s'hauria de fomentar molt més a les escoles, ja que el profit que en treuen tant els avis com els nets és enorme: els nets aprenen i gaudeixen, els avis poden entretenir-se una estona, poden aportar coneixements que tinguin, poden passar més temps amb els infants...
A més, les presentacions dels propis companys acostumen a resultar-nos més dinàmiques que si el professor explica l'hora sencera sense fer-nos partícips. Jo, personalment, he aprés molt amb el treball i l'exposició del meu grup (Les intel·ligències múltiples) i m'he quedat amb ganes de més. Estic pràcticament segura que si s'haguéssin explicat a classe, sense haver d'anar a la biblioteca i sense haver de llegir i seleccionar, no hagués aprés tant. 

 

 7. Situacions educatives 

Quan parlem de "situacions educatives" ens referim a exemples que s'han posat a classe sobre un suposat problema a l'aula, i entre tots hem buscat possibles solucions.
Sincerament, m'hagués agradat assistir a més sessions ja que, per diferents circumstàncies, només vaig veure un parell i no és el mateix llegir-les del Moodle que discutir-les a la classe. Penso que se n'haurien d'haver fet fins i tot més, o tenir una assignatura només per resoldre aquestes situacions.
Hem vist el maltractament infantil, la incorporació d'un infant nouvingut a meitat del curs i les dificultats que això suposa, etc.
El dia que es va parlar del maltractament jo no hi era, pero després de fer les lectures pertinents m'he adonat de la complicació del tema i  de la quantitat de coses que s'han de tenir en compte. Un infant té unes necessitats bàsiques de diferents àmbits (emocionals, cognitives i físiques), i s'ha de garantir que aquestes estiguin correctament ateses. En cas de dectectar qualsevol factor de risc, s'ha de conéixer els diferents punts d'atenció als que podem demanar ajuda i fer-ho quan abans millor.

Com a conclusió general, diria que de cada situació educacativa que ens poguem trobar no hi ha només una solució bona, sinó que tindrem diferents opcions i som nosaltres, els mestres, qui hem de valorar quina escollim. Cada nen és un món i, per tant, no hi ha cap manual d'instruccions que ens porti directament a la millor elecció. De vegades ens equivocarem, perquè el que li pot funcionar a un nen pot ser que a un altre no li vagi bé. O sigui, que més que de saber la teoria o els conceptes, hem d'aprendre a ser flexibles i oberts, a poder-nos adaptar a cada nova situació.

8 Conclusions 

Com a conclusió, diria que aquesta assignatura m'ha agradat perquè ens ha acostat al que és l'escola de debó: hem anat a visitar un centre, hem buscat solucions a possibles problemes que ens poguem trobar a l'aula, hem escoltat les idees de diferents mestres.... Hem aprés, en termes generals, a estar dins la classe. I penso que això està molt bé per evitar arribar l'any que ve a pràctiques i que, aquells que mai haguéssin estat davant una classe, no vagin tant perduts. Jo personalment ja porto un parell d'anys com a professora d'anglés d'extraescolars i ja he hagut d'inventar jocs, buscar les millors estratègies, parlar amb pares... però entenc que hi ha qui no.
És una llàstima no poder aprofundir més en cada tema i haver-nos de quedar amb una pinzellada superficial de cada tema degut a la falta de temps, però el que hem pogut fer ha estat molt significatiu.



9. Bibliografia

• BARBA, Carme. (2000). Nens de Vidre. Editorial Columna. Barcelona.

• DÍEZ NAVARRO, M. Carmen. (1999). Un diario de clase no del todo pedagógico. Trabajo por proyectos y vida cotidiana en la escuela infantil. Ediciones de la Torre-Asociación de Maestros Rosa Sensat. Madrid-Barcelona 

• SANMARTI, Neus. La evaluación es el motor del aprendizaje. 

•  Conferències fetes a classe.

1.   Intervenció amb les families 
2. Intervenció didàctica amb la gent gran 
3. Les intel·ligències múltiples 
4. Atenció primerenca i detecció precoç de necessitats 
5. Atenció a la diversitat a l'escola
6. Els serveis externs per a atendre a la diversitat
7. La coeducació 
8. Aprendre a partir del joc 
9. El llenguatge a l'educació infantil 
10. El conte
11. Els racons 
12. Els centres d'interès 
13. El joc heurístic i el joc simbòlic
14. Les colònies
15. Aprenem experimentant.      

• Xerrades:  

    1. Escola Barrufet

    2. Escola congrés Indians

    3. Escola La Maquinista 

    4. Jugar&Jugar